Per personalitat i qualitat Jessica Jones és un dels fenòmens televisius de l’any, i potser de la dècada. Tot i que se li poden trobar alguns defectes, mai una sèrie de superherois o amb premissa de ciència ficció no havia aconseguit un retrat psicològic tan afilat.

Abans d’enumerar les virtuts que han portat a “Jessica Jones” a esdevenir un dels fenòmens televisius de la temporada, cal posar-la en context. Per ser més específics, els recomanaria que veiessin els quatre primers episodis d’aquesta entranyable collonada que és “Supergirl”, la sèrie de la cadena ABC basada en la cosina de Superman. Vegin la sèrie d’una superheroi convertida en una “millenial” qualsevol i escoltin després a Melissa Benoist (la seva protagonista i principal actiu) dir que és “feminista”. Entendran per que el gènere femení s’ha sentit tan desemparat en el gènere dels superherois. I amb raó.

I és que Jessica Jones afronta la feminitat no tan sols des del gran retrat de la seva protagonista. Va més enllà i posa la visió femenina sobre l’amistat, l’honor, la sexualitat, l’amor o l’estrés post-traumàtic en un primer terme mai no vist en una pantalla televisiva. Com a  mínim no d’una manera tan crua i definitivament, no en una sèrie que busca un públic ampli i que té els seus orígens als còmics

  Des del primer capítol es fàcil assabentar-se de la unicitat de la seva proposta. Ho fa amb un primer episodi molt intens, on la personalitat de la protagonista (i de la sèrie) queda ben definida. Hi trobem molta sang, una afició al mam que deixa a Don Draper com a simple aficionat, una descripció acurada dels seus dimonis interns i un assassinat esfereïdor, el que comet el personatge de Hope Schlottman. I també hi treu cap una sexualitat contundent: Recordin la naturalesa de la primera trobada sexual amb Luke Cage.

  Resulta paradoxal que el primer episodi tingui aquesta intensitat, quelcom que és habitual en la televisió americana però que, a priori, no sembla necessari per Netflix, degut a la costum de la plataforma d’oferir tots els episodis de les seves produccions alhora. En tot cas, no sembla que la sèrie faci servir aquest mecanisme com ho podrien fer les grans cadenes i en canvi esdevé un recurs per pal·liar la manca d’explicació de l’origen de Jessica jones i dels seus poders. Un recurs que si fa servir “Daredevil”, l’altra magnífica sèrie de l’univers Marvel estrenada a Netflix i que creuarà camins amb Jessica Jones a la futura minisèrie “The Defenders”.

jjones

Però més enllà de la naturalesa del personatge o dels discursos de gènere, “Jessica Jones” té d’altres elements per convertir-la en una experiència televisiva de primer ordre. Al capdavant hi ha un repartiment magnífic, on Krysten Ritter personifica amb facilitat tant la fortalesa com la fragilitat de Jones. Hi destaca un David Tennant que construeix amb Kilgrave un enemic gens imponent físicament però ambun poder terrible: La capacitat de convèncer a qualsevol persona de fer el que ell li mani. Tennant aconsegueix transmetre moments d’una gran complexitat, com la necessitat que Kilgrave té de mesurar cada una de les seves paraules per garantir que la resposta que rep sigui sincera. La resta dels personatges s’adapten també a la naturalesa de la sèrie, es percep la sinceritat en la seva incomprensió respecte als poders de Jones, Kilgrave i Luke Cage.

  La sèrie té un altre punt a favor en la seva manca de restriccions: La violència és bruta i mostrada d’una manera que faria remoure els estomacs de l’espectador mitjà de les pel·lícules de “The Avengers”. També ho és la violència psicològica: La manca d’empatia de Kilgrave envers el mon es tradueix en algunes ordres seves extraordinàriament cruels i mostrades sense filtre.

  Respecte al guió, aquest resulta prou sòlid, tot i que la seva execució presenta algunes desigualtats. Al magnífic primer episodi li segueixen dos episodis de farciment en comparació amb el “crescendo” que a partir d’aquell moment comença. Tanmateix, algunes resolucions de l’acció semblen escrites d’una manera aparatosa, cas de la manera que té Jones de descobrir la implicació dels pares de Kilgrave en els poders del seu fill. I també es pot dir que l’us que es fa de la veu en off de Jones pot arribar a ser desconcertant. És potser en el desenvolupament del guió on la cosina “Daredevil” sembla millor treballada. En tot cas, un preu mínim que paga però que no li treu gaire mèrit a una sèrie que, conjuntament amb l’esmentada “Daredevil”, ha descobert noves vies per sorprendre a l’espectador al temps que busquen la major audiència possible. Quelcom molt més difícil de fer que de dir.

“Jessica Jones” es pot veure a Netflix

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s