J.J.Abrams s’endinsa a la saga amb respecte i visió artesana per el·laborar una pel·lícula que connecta amb  l’esperit de la saga original de manera molt notable

(Aquest text conté elements clau de l’argument de la pel·lícula. Ja ho saben).

Amb “Star Wars” fer un exercici racional de crítica es difícil. Quan es pertany a la generació que va néixer amb la trilogia original, extreure’n el component emocional és una tasca complexa. Les èpoques de visionats al cap de setmana amb cintes BETA o VHS de qualitat empantanegada encara queden clavades al subconscient. I encara hi són perquè les pel·lícules originals sabien molt bé el que es feien: Traslladar-nos a un món d’una galàxia llunyana on els conceptes del bé i el mal quedaven delimitats de manera prou clara. Descodificar les pel·lícules no era gens difícil i això va portar a la trilogia a convertir-se en un dels innegables fenòmens cinematogràfics de l’historia, a nivell popular.

Més enllà de l’evident interès comercial en fer renéixer “Star Wars”, observar “The Force Awakens” amb ulls d’adult és fascinant. Avesats ara com estem als dilemes morals dels nous herois, a les games de grisos o directament als antiherois, trobar-se ara de nou amb la saga representa fer passes enrere i tornar a situar-nos en els esquemes del bé i el mal que George Lucas va introduir a finals dels anys 70. Pensin, si no, en “Game of Thrones”, un altre producte audiovisual massiu (en aquest cas televisiu) i també situat en un mon de fantasia. Més enllà de la seva discutible qualitat narrativa, la sèrie de HBO ha tingut la valentia de plantejar que els mons imaginaris poden ser tan cruels, sagnants i sexuals com el nostre. Com ho podia fer “Star Wars” per no semblar “naïf” davant aquest exemple? Amb habilitat.

Aquí és on entra en joc J.J.Abrams. Mitjançant un guió eficient, concebut per Michael Arndt i després modificat per el Lawrence Kasdan (guionista de la trilogia original) i el mateix Abrams, el director de “Super 8” aconsegueix que el retorn als bons i dolents no sigui impostat. Abrams posa l’equilibri suficient per combinar acció, ritme i una bona interacció entre els personatges nous i aquells retrobats de la trilogia original. Potser el procés que ens revela a Rey com a nova heroïna de la sèrie s’accelera excessivament a partir de la segona meitat del metratge, però queda compensada per l’evident sinergia entre el mon “Star Wars” i el magnífic treball de la debutant Daisy Ridley. Una complicitat no sempre fàcil de trobar, o si no preguntin a Natalie Portman.

I com l’emoció en entorns familiars s’ha convertit en tema recurrent dins la saga, aquest té el seu punt àlgid en el revers tenebrós d’un moment clau de la trilogia anterior: Aleshores era el noble Luke Skywalker qui matava el seu malvat pare i ara és el revoltat fill de Han Solo qui no dubta en matar el seu pare per tal d’agradar al costat fosc de la “força”. Un nou punt d’inflexió dins la saga i que té un impacte important, potser rebaixat per un actor tan poc expressiu com Adam Driver, però que dóna un nou punt de referència a la saga. Quelcom que les “preqüeles” no van aconseguir fins el final

Les seqüències d’acció són constants i ben connectades i conjuguen be amb la fotografia i els efectes visuals, sense la fredor dels excessos digitals que va tocar gairebé de mort la segona saga. Tot plegat converteix la pel·lícula en una notable continuació per una saga que, sense ser una obra mestra a nivell narratiu, va obrir els ulls cinematogràfics a moltes generacions.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s