Bloodline no ve amb envoltoris pretenciosos i amb un gran grup d’actors i un bon guió presenta un drama familiar directe 

Moltes de les grans sèries dels darrers anys han tingut un rerefons temàtic que les ha ajudat a elaborar-ne el discurs. Més enllà que el tema estigués tractat amb major o menor fidelitat, allà hi era: La publicitat i la història dels Estats Units a “Mad Men”, el tràfic de drogues (o el desastrós sistema sanitari) a “Breaking Bad”, la informàtica des d’un punt de vista passat (a la infravalorada “Halt and Catch Fire”) o del present, a la radical i magnífica “Mr.Robot”. I no ens hem d’oblidar que a “The Wire” cada temporada combinava la trama dels seus personatges amb un tema diferent.

bloodline3
Kyle Chandler (John Rayburn)

A “Bloodline” no hi ha res d’això. Juga la carta del drama directe. Quelcom que no deixa de ser un risc, ja que una mala gestió podria fer virar els seu resultat cap a la manipulació més pròpia de les telenovel·les. Per sort, aquest no és el cas. Ens trobem amb la que seria, a títol d’un servidor, la millor nova sèrie del 2015, premi compartit amb “Mr.Robot”.

Si bé hi ha absència de tema de fons es podria parlar de la importància de la particularitat de l’enclavament geogràfic, ja que l’espectacular bellesa dels Florida Keys li atorga a la sèrie un aire únic, similar als tenebrosos i alhora bells paratges del sud dels Estats Units de la primera temporada de “True Detective”. Però seria quelcom tangencial. “Bloodline” no té filtres, no hi ha res que escapi al pes dels protagonistes, la família Rayburn.

El punt d’inici és senzill: Robert i Sally Rayburn són el nucli familiar propietari d’un profitós hotel de costa que administren des de fa 45 anys. Tenen molt a prop els seus fills John, Megan i Kevin. Tots ells amb aparent estabilitat professional i personal, amb John convertit en un respectable policia i pare, Megan és una advocada brillant i Kevin, el més temperamental de tots, vol ampliar el seu negoci de reparació d’embarcacions marítimes.  Tot sembla anar be, però la reaparició del fill gran, Danny Rayburn, fa trontollar la unitat familiar. Danny és el més inestable de tots, apareix i desapareix sense explicació i ha mantingut una relació tibant amb els seus progenitors i germans. La naturalesa d’aquesta relació (amb traumes del passat inclosos) és la que alimenta la pràctica totalitat de la sèrie.

“Bloodline” és una sèrie de narració purament televisiva, en un sentit més contemporani del terme. Fa servir els “flashbacks” amb precisió, de manera que ja al primer episodi sabem quin és el destí tràgic que arribarà al final. I en quan això passa, ja sabem que és el procés que porta al final el que es converteix en eix de la narració. I davant aquest repte, el guió respon: Costa trobar-hi punts d’incoherència i en tot cas no afecten al cor de la narració.

bloodline4

En l’aspecte formal, no coqueteja amb formes de realització cinematogràfiques de sèries coetànies, cas de l’esmentada “True Detective” o la més recent “Master of None”, que fan servir plans amples. Tot i la mencionada bellesa de la seva localització, els primers plans dels seus protagonistes, sovint desenfocant tota la resta del quadre, són el seu segell. Ens mostren la suor i gairebé la respiració dels personatges. Un altre element de risc, ja que els actors han de respondre. I ho fan de manera magistral.

Per que en l’aspecte interpretatiu “Bloodline” excel·leix amb majestuositat. Em resulta molt difícil trobar en els darrers anys un repartiment més impressionant, encapçalat per Kyle Chandler (John Rayburn) i que compta amb grans noms com Sam Shepard, Sissy Spacek (sempre magnífica) o Linda Cardellini, o fins i tot Chlöe Sevigny en un paper més aviat secundari. Però “Bloodine” té en Ben Mendelsohn el seu actiu més important: L’actor australià fa una composició memorable com a Danny Rayburn, un personatge desencantat i decebut amb la vida en general i amb la seva família en particular, i que vi conflictes interns que el porten al límit. La simplicitat diria que Danny és el “dolent”, però qui vegi la sèrie s’adonarà aviat que les categories morals són inútils i tenen fronteres borroses. Les series que han sabut reflectir aquesta complexitat són les més recordades, i “Bloodline” mereix ser-ho.

“Bloodline” es pot veure a Netflix. 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s