Estrenada com a “La Caza”, “The Fall” conjuga un drama policial de gran factura amb pinzellades morals sobre Irlanda del Nord

Són diversos els motius que em fan parlar de “The Fall”. El principal no és l’actualitat estricta, tot i que la tercera temporada està ja en producció. Potser són ganes de reivindicar a Jamie Dornan, després de la destrossa que ha patit “50 Sombras de Grey”, que no he vist i ni ganes. O senzillament que és una de les millors sèries del que portem de dècada.

Però hi ha més. Pot ser Irlanda del Nord. Els qui tenim una edat recordem com fa un parell de dècades totes les informacions que arribaven estaven relacionades amb el seu conflicte polític i armat. Recordem les males comparacions que es generaven, des de sectors ideològics diversos, amb ETA. Quan el conflicte nordirlandès es va resoldre, Irlanda del Nord va desaparèixer del mapa informatiu.

Amb tot, rebuscant en temes d’actualitat ens trobem que, en dues de les lleis que més defineixen el nivell de progressisme d’un territori, l’avortament i el matrimoni igualitari, es troba molt a la cua. L’avortament a Irlanda del Nord es troba pràcticament prohibit. No es permet en casos de violació i només es garanteix quan la salut de la mare estigui en perill greu: Entre 2013 i 2014 només se’n van practicar 23. A la resta del Regne Unit, prop de 200.000. Pel que fa al matrimoni igualitari, el passat novembre es va aprovar per un sol vot de diferència al parlament d’Stormont, però el poder de veto del co-governant Partit Democràtic de l’Ulster (Unionista i Protestant) ha impedit que es convertís en llei.

the_fallgillian

I tot això, té a veure amb “The Fall”? Parlem d’una sèrie policial on les polítiques socials no tenen presència. Però hi ha pinzellades d’aquesta moral. A les grans sèries i pel·lícules es pot apreciar la profunditat no tan sols gràcies a les grans tesis i els diàlegs poderosos, sinó als petits detalls, aquella respiració o aquelles paraules estalviades. En les dues temporades de “The Fall” hi ha un moment, allunyat de la trama principal, on això transpira: La policia Danielle Ferrington (Niamh Mcgrady) confessa la seva homosexualitat a Stella Gibson, la inspectora protagonista, una magnífica Gillian Anderson. Ferrington ho revela com una resposta a unes inofensives preguntes personals de Gibson, quan l’amistat entre totes dues s’estableix. És una confessió gairebé en veu baixa, tot i que sap que Gibson ve de Londres i s’esmorza els discursos morals per tal d’assolir l’excel·lència professional. Ferrington té la certesa que és el tipus de persona amb qui pot tenir confiança, enmig d’un entorn que no és el millor per gent com ella.

És en detalls com aquest on es mostra com una sèrie pot conèixer tan be el seu terreny . I a “The Fall” no és l’ùnic. L’argument no presenta gaires sorpreses: La lluita entre la ineficient policia nordirlandesa i un assassí de dones, implacable i intel·ligent. Però els perfils psicològics són profunds. Especialment en l’assassí en sèrie: Es diu Paul Spector, del que Jamie Dornan en fa un retrat esfereïdor. És una paradoxa en moviment, ja que és intel·lectualment preparat i treballa com a psicòleg especialitzat en tractar dol. Un pare i marit protector que no dubta en posar-se del costat d’una pacient que viu atemorida pel seu ex-marit, un imponent i irascible ex-paramilitar unionista. També fuig de les insinuacions de la mainadera dels seus fills, menor d’edat i que acaba esdevenint còmplice dels seus crims.

Però el seu instint de protecció cap a un cert model de dona xoca amb el seu instint assassí, orientat al model oposat: Professional d’èxit, sense compromís conegut, bonica i amb els cabells negres. Spector assegura que les odia igual que odia a tot el gènere humà.

thefalldornan2

Els assassinats no són gaires, però s’executen amb una posada en escena amb reminiscències de Dr.Jekyll y Mr.Hyde. Abans de cada crim, Spector realirza una mena de cerimònia prèvia on Spector sembla desfer-se del seu jo terrenal per deixar-se envair pel seu “alter ego” brutal. La sèrie ens posarà en context (sense justificar) la seva brutalitat, en base a uns traumes que Spector no ha acabat de superar.

Pel que fa a Gibson, Gillian Anderson troba un paper on encaixa perfectament amb les arestes de duresa de la inspectora Gibson. Amb un accent britànic prou convincent, Anderson mostra que la seva maduresa li serveix per saber mesurar millor els seus gestos. Després d’un parell d’anys on s’han vist estimables exemples d’evolució dels lideratges femenins, sobta que Stella Gibson no hagi entrat en l’olimp d’aquesta categoria.

Quedem a l’espera de la tercera temporada, que té tots els números per convertir-se en la darrera.  Pot haver-hi alguna objecció, en base a alguna sub-trama d’intrigues polítiques que queda desatesa, però “The Fall” és dels millor policials episòdics dels darrers anys.

Emesa originalment amb el títol de “La Caza”, “The Fall” es va emetre pel canal AXN. Actualment es pot veure la seva primera temporada a Netflix.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s