La darrera pel·lícula de Isao Takahata, la millor pel·lícula de l’any per un servidor. Si volen saber la resta de les meves pel·lícules favorites del 2016, poden mirar la llista del 20 al 11, del 10 al 6 i del 5 al 2.

1 – EL CUENTO DE LA PRINCESA KAGUYA (Títol original: Kaguya-hime no Monogatari. Dirigida per Isao Takahata. Japó).

 En realitat, la meva pel·lícula favorita del 2016 es va estrenar al seu país d’origen al novembre de 2013. Així són els capricis de la distribució cinematogràfica. Per tal de seguir un mínim de “legalitat”, el criteri per considerar una pel·lícula del 2016 és que s’hagi estrenat comercialment (festivals no inclosos) durant l’any natural a les nostres pantalles. Aquest és el cas de “El Cuento de la Princesa Kaguya”, que va arribar al març. Seguint aquest criteri, en aquesta mateixa llista hi ha pel·lícules considerades del 2016 que van arribar als seus països d’origen a les darreries del 2015, cas de “Brooklyn”. I la premsa dels Estats Units ja està considerant “Manchester by the sea” com una de les millors pel·lícules del 2016, però a les nostres pantalles no arribarà fins el febrer del 2017,  en plena inèrcia dels Oscars. En tot cas, amb un decalatge tant important com el de la pel·lícula d’Isao Takahata he optat per fer aquest prefaci amb la intenció que sigui el lector qui decideixi si es considera pel·lícula del 2016 o del 2013/2014.

Isao Takahata és el segon nom associat amb Studio Ghibli. El nom etern del mestre Hayao Miyazaki sempre queda per sobre, tot i que hauríem de començar a considerar que, com a creador d’històries, Takahata té un sentit narratiu inigualat en tots els nivells dels dibuixos animats contemporanis. La referència de Takahata a nivell històric sempre és “La Tumba de las Luciérnagas”, una de les pel·lícules mes belles i tristes mai creades, però tant pel que fa a histories com a tècniques d’animació, Takahata ha estat un cul inquiet que ha tastat totes les variants de l’animació, i sempre amb ma de mestre. De l’animació tradicional de “La Tumba de las Luciérnagas” o joies com “Gauche el chelista” o “Recuerdos del Ayer” al digital de “Mis vecinos los Yamada”. I tot per arribar ara a les aquarel·les amb vida de “El Cuento de la Princesa Kaguya”, on ha refinat el seu estil per assolir les cotes sensorials més altes.

kaguya2

Després de 8 anys de producció i amb molts maldecaps econòmics, Takahata empra la faula “Taketori Monogatari” (“El conte del tallador de bambú”) per narrar amb la cura dels millors narradors orals i la bellesa de les millors il·lustracions. La pugna entre la puresa i la postura, els viatges a les estrelles i el rebuig al classisme, tot queda combinat amb el pinzell de l’aquarel·la, el traç del llapis o el domini del fons blanc, que fan d’aquesta obra una experiència sensorial única, ben complementada amb el sempre excels treball de Joe Hisaishi a la banda sonora.

Una pel·lícula que va durar poc més de dues setmanes en cartell, allargant aquesta trista distensió històrica que existeix entre èxit de crítica i de públic amb les pel·lícules de Studio Ghibli. Fins i tot les obres mestres com aquesta.

kaguya3

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s