“Travellers” és ciència-ficció televisiva eficient amb equilibri entre acció i psicología

 

travelers3.jpg

(E-D: Mackenzie Porter com a “Marcy” y Reilly Dolman, “Phillip”)

Travellers (Canadà – Estats Units)

  • Emesa per Netflix
  • Creada per Brad Wright
  • 1 Temporada de 12 capítols (41-45 minuts per capítol)

 

Travellers” va arribar sense fer soroll a Netflix. A una data poc convencional, el 23 de desembre del 2016, un suïcidi pels qui fem les llistes anuals en base a l’any natural i tot just quan les festes de nadal demanaven més familiaritat i esperança enlloc de foscos futurs distòpics.

 En realitat, “Travellers” és una producció canadenca, que s’havia començat a emetre al país nord-americà a l’octubre per la filial local de Showcase. Canadenca com una altra famosa sèrie contemporània de ciència ficció, “Orphan Black”, amb qui comparteix no pocs elements: Un és l’ambigüitat de la seva localització, mentre a “Orphan Black” es dedueix que estem a Canadà però mai no s’explicita, a “Travellers” hi ha referències a l’estat de Washington (no el districte federal sinó el de la costa oest dels Estats Units) però la localització tampoc té molta rellevància. No seria estrany pensar que molts canadencs es deuen preguntar què han de fer per que la seva identitat sigui reconeguda a la globalitat televisiva.

El segon, i més rellevant, és un punt de partida amb cert atractiu: Enlloc de l’aparició de clons, tenim un grup de viatgers en el temps que es traslladen al passat per evitar un futur ple de guerres i catàstrofes naturals.  I també comparteixen que els objectius inicials d’ambdues sèries es converteixen en un “macguffin” per esdevenir, per moments, drames sobre identitats individuals.

I és aquest l’ancoratge que fa que “Travellers” sigui una interessant aproximació al “sci-fi”. En la meva opinió, més concreta i efectiva que la sèrie dels clons, una de les que, com “Lost”,  varen acabar confonent complexitat amb confusió. A “Travellers” els viatgers del temps no es traslladen en cos i ànima d’una època a l’altre, sinó que són les consciències que es poden traslladar de cos en cos, de manera que la consciència d’un humà d’uns cent anys del futur pot acabar al cos d’un adolescent del segle XXI. Per que hi hagi aquesta transició els “viatgers” saben el dia i hora exacte de la mort d’homes i dones candidats, i “viatgen” tot just en els segons abans que el denominat “hoste” perdi la vida, per que la transició tingui el mínim dolor possible

No hi ha mai cap referència exacte a l’any d’on venen, i tot que alguns dels esdeveniments per evitar passarien ja al 2017, la salutació que donen als “viatgers” acabats d’arribar (“Benvingut al XXI”) ens fa deduir un segle llunyà. El procés que fan per seleccionar els “hostes” es fa només segons la informació que troben als perfils públics de xarxes socials. Això facilitarà situacions inesperades, com que un dels hostes és addicte a l’heroïna o que una bibliotecària jove i social és en realitat una noia òrfena amb discapacitat intel·lectual, amb un perfil de facebook fals creat pel treballador social al seu càrrec. Ni al futur amb les millors tecnologies poden combatre la falsedat a les xarxes.

travelers2.jpg

(E-D: Mackenzie Porter com a “Marcy” i Jared Abrahamson, “Trevor”)

La disparitat entre les consciències i els cossos ocupats és el repte del repartiment, que es troba amb una carrera d’obstacles dramàtica de primer ordre, ja que els viatgers que arriben ho fan amb personalitats que poden ser molt oposades a les dels seus “hostes”. Els resultats, en aquest sentit, són desiguals. Per la part negativa està Maclaren, el protagonista, interpretat per Eric McCormack. L’actor de “Will & Grace”, no acaba de trobar el punt de desconcert adequat al seu personatge. En la part positiva trobem un repartiment secundari sòlid, en especial el “viatger” Trevor, un estudiant d’institut que abans de morir a un combat de lluita és “envaït” per la consciència d’un viatger de més de cent anys . El jove Jared Abrahamson narra perfectament la sorpresa i complexitat que correspon a la diferència entre edat física i mental, i es protagonista d’una de les millors escenes de lluita vistes en molt de temps, que el porta a enfrontar-se a una viatgera antagònica que ha ocupat el cos d’una nena d’uns tretze anys.

I és que no hauríem d’oblidar que estem davant d’una sèrie amb reflexió però que en realitat és acció. I s’ha de mencionar el seu creador: Brad Wright, famós per haver creat la barroca sèrie espaial “Stargate SG1”(1997)  i els seus dos respectius “spin-offs”, “Stargate Atlantis” (2004) i “Stargate Universe” (2009). Fins i tot pels qui només tenim com a referència “Stargate”, l’entretinguda pel·lícula fundacional de Roland Emmerich de 1994, podem apreciar que Wright ha “baixat a la terra” a peu ferm però sense renunciar al gènere. Però el que abans eren efectes per mons nous ara és una descripció purament verbal del futur, ja que “Travellers” no fa servir “flashbacks” (o “flash forwards” segons com es miri) i li dona a l’espectador la capacitat de recrear mentalment la seva idea del futur. Potser aquí la sèrie converteix la necessitat d’estalviar costos de producció en virtut de jugar amb la imaginació del públic, però el resultat és prou satisfactori.

I per acabar: En un diàleg, un “viatger” afirma que, entre els seus objectius, està el de “Manipular eleccions”. “Travellers” mai no serà “V de Vendetta” (en còmic) o “El Tiempo del Lobo” de Haneke, però potser en dos o tres segles totes podrien aspirar a ser documentals.

travelers1

(Eric McCormack com a “Maclaren”)

 

Advertisements

One thought on ““Travellers” o el futur que canvia de cos

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s