“Jackie” i “Psiconautas, los niños olvidados”

jackie

Jackie

Dirigida per Pablo Larraín (Estats Units / Xile / França, 2017)

Si veuen el cartell pel carrer veuran a Natalie Portman com una de les primeres dames més famoses de la història dels Estats Units. I si miren dates, el nom “Oscar” surt de manera inexcusable. Doncs be, “Jackie” no pertany tant a una actriu sòlida com Portman com de Pablo Larraín, sortosament. El director xilè fuig dels tòpics del “biopic” amb una pel·lícula on la figura de Jackie Kennedy esdevé, en uns moments molt concrets de la seva biografia, el punt central d’on giren temes com la fragilitat de la política interna de l’època, el discurs catòlic enfront la mort o la naturalesa de la relació amb el marit. Larraín ho fa mesurant el metratge (100 minuts contra el tòpic de les biografies èpiques) i també arrencant un treball molt notable d’actors com Peter Sarsgaard, que interpreta a Bobby Kennedy.  Però tornant a la protagonista, possiblement Natalie Portman fa el millor paper de la seva carrera, més que aquella “Black Swan” (“Cisne Negro”) tan aparatosa com superficial, i ho fa carregant-se bona part dels tòpics santificadors que havien rodejat els Kennedy, encenent una cigarreta i afirmant: “Reialesa? Per això fa falta tradició”.
 

psiconautas2

Psiconautas, los niños olvidados

Dirigida per Alberto Vázquez i Pedro Rivero (Espanya, 2017)

Si no coneixen el còmic “Psiconautas”, d’Alberto Vázquez, que es començà a editar el 2006, l’apreciació d’aquest cop de puny a l’estomac del mon de l’animació pot variar. En el meu cas, servidor el desconeixia i ha estat només en hores posteriors al visionat de “Psiconautas” que he vist “Birdboy”, el curt que serveix d’introducció animada a aquest univers de Vázquez. Tant el curt com la pel·lícula mostren una una coherència d’estil que es desenvolupa de manera molt més valenta al llargmetratge, una distòpia post-industrial animada que demoleix sense control  bona part dels fonaments de l’animació contemporània. Una historia amb animals antropomòrfics que exerceixen una violència crua, es converteixen en monstres, consumeixen drogues, donen vida a objectes inanimats i volen fugir d’una illa que s’ha convertit en una mena de presó en vida. Vázquez beu d’Edward Gorey, l’expressionisme alemany i arriba a observar l’Isao Takahata de “La Tumba de las Luciérnagas” a un tram final amb unes cuques de llum que tenen un rol vital anàleg al de la tristíssima obra mestra de Ghibli. “Psiconautas” no és tan sols una fita en l’animació local, sinó una de les pel·lícules més trencadores fetes a nivell local en molt de temps.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s