Primera part del meu festival Americana 2017. “Christine” i “Kate Plays Christine”, dues aproximacions simultànies sobre la periodista Christine Chubbuck

(La imatge que encapçala l’article és de Christine Chubbuck)

 

christine1

(fotograma de “Christine”)

CHRISTINE  – Dirigida per Antonio Campos, 2016 (Estats Units / Regne Unit, 2016)

KATE PLAYS CHRISTINE Dirigida per Robert Greene, 2016 (Estats Units, 2016)

El 15 de juliol de 1974, la periodista televisiva Christine Chubbuck, reportera d’un canal local de Florida, va dir en directe: “Seguint amb la política del  Canal 40 d’oferir-los el darrer crit en sang i vísceres i a tot color, veuran una novetat: Un intent de suïcidi”. Tot seguit tregué una pistola i es disparà un tret al cap.

El suïcidi es convertí en llegenda negra dins la historia de la televisió dels Estats Units. Es va rumorejar que Paddy Chayefski, guionista de la celebrada “Network” (“Un mundo implacable”), s’havia inspirat en Chubbuck per escriure la seva celebrada obra contra la televisió, afirmació posteriorment desmentida pels biògrafs de la pel·lícula de Sidney Lumet. Si tenen la morbositat de veure el suïcidi pels racons obscurs d’internet, missió impossible: L’únic enregistrament obra en poder del seu germà Greg Chubbuck, que per motius més que evidents vol evitar que es faci públic.

christine2

(“Christine”)

42 anys després de la mort de Chubbuck i amb un debat sobre els mitjans no menys complex que aleshores, Americana va presentar dues pel·lícules sobre la seva figura, de formes i intencions diferents i realitzades en paral·lel però sense relació alguna. A “Christine”, Antonio Campos construeix un film biogràfic centrat en les darreres setmanes de la vida de Chubbuck, extraordinàriament encarnada per Rebecca Hall. La magnífica feina de l’actriu de “Vicky Cristina Barcelona” esdevé l’ancora d’un film excessivament lineal per moments, ja que la realització és purament efectiva i el guió esdevé un vehicle per canalitzar una forta empatia amb la protagonista.

En la vessant professional, Chubbuck es presentada com una periodista amb un fort sentit ètic, però amb l’ambició per anar més enllà de les notícies locals d’un lloc que és més zona d’estiueig i esbarjo que no un centre de decisions. En la part personal, és una dona amb magnetisme però amb greus problemes de socialització, mai no se li ha conegut parella i a més se li diagnosticà un quist ovàric que hagués amenaçat una possible maternitat. Amb tot, seria injust menystenir al guionista Craig Shilovich, que basteix una narració sòlida en base als pocs testimonis orals que va trobar i aporta moments de gran contingut simbòlic, cas del magnífic final on una operadora de càmera torna a casa després del suïcidi, es posa a escoltar una cançó alegre i menja gelat, en referència a una conversa anterior amb Chubbuck on li diu que “en els dies dolents, menjo gelat”.
 

kateplayschristine1

(Fotograma de “Kate Plays Christine”)

A les entrevistes promocionals de “Christine”, Rebecca Hall declarava que en realitat no havia fet recerca ella mateixa el personatge, sinó que ho havia fet Shilovich i que tot el que havia vist de Christine Chubbuck eren 15 minuts de televisió on parlava de temes urbanístics. Una dificultat per caracteritzar una figura històrica que Pablo Larraín no es va trobar amb Jackie Kennedy, per posar un exemple tan proper en el temps i llunyà en la seva concepció. És en la dificultat d’investigar d’on sorgeix “Kate Plays Christine”, una pel·lícula que difon les fronteres entre el documental i la seva versió “falsa”. Aquí és Kate Lyn Sheil qui es vol posar en la pell de Chubbuck, havent d’investigar un personatge a qui molt pocs locals recorden i on tot el que té és un article del dia després del suïcidi i uns testimonis de primera ma molt escassos i tardans.

Qui recordi “Mones Com La Becky”, el referencial documental de Joaquim Jordà de 1997, pot trobar un paral·lelisme quan aleshores Jordà volguè representar dins el documental l’intent d’assasinat d’Egas Moniz, fent actuar a un grup de persones amb diverses malalties mentals, totes elles hereves dels discutits avenços mèdics del premi Nobel portuguès. Si be aleshores Jordà emprava només part del documental en recrear aquell moment, Greene busca una capa anàloga de ficció durant tot el metratge. I troba el seu encert en traslladar el pes de la narració al viatge interior de Lyn, que s’ha de posar en la pell d’una suïcida, amb un moment especialment cru: L’actriu pregunta quin és el mètode més efectiu per morir i un policia li posa la ma al clatell per indicar el punt exacte on una bala es quedaria al cervell i no sortiria  disparada per l’altre cantó. El gest de Lyn ho diu tot.

 “Kate Plays Christine” és un lloable exercici autoreferencial sobre l’actuació d’aquells que pot tenir un valor afegit per qui aspira a actuar, però tampoc li manquen alguns moments on la seva condició de ficció emergeix de manera impostada, cas del to declamatori de Lyn, gairebé teatral, o en els moments on es busca una connexió amb “Network” potser més tangencial del que sembla. Amb els seus defectes, però, no deixa de ser una experiència única, que es retroalimenta en harmonia amb l’aproximació més directa de “Christine”.

kateplayschristine2

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s