Segona i darrera part, amb les ressenyes sobre “Certain Women”, “Wiener Dog” i “Closet Monster”

(la imatge que il·lustra l’article és de “Certain Women”)

wienerdog1

WIENER DOG

Dirigida per Todd Solondz (Estats Units, 2017)

Todd Solondz és dels directors dels darrers 25 anys que més ha justificat l’etiqueta d’independent: Sempre ha tractat de fer el cinema que volgués costi el que costi, passant per l’auto finançament en era pre-crowdfunding o llaurant polèmiques que deixen en anècdotes collonades recents, cas de la famosa seqüència gai de “La Bella i la Bestia”. Certament, això no és garantia de qualitat: Va tenir un notable inici amb “Welcome To The Dollhouse” (1995) i va explosionar amb “Happiness” (1998) , comèdia negríssima i un dels millors treballs del malaguanyat Phillip Seymour Hoffman, i que es convertí en referència sobre l’atreviment en tractar de manera implícita qualsevol perversió sexual, pedofília inclosa. Però de la seva obra posterior, només “Palindromes” (2004) arribà al nivell de les seves dues primeres pel·lícules, i servidor li va perdre la vista fins el punt que “Dark Horse” (2012) la tinc pendent de visionat.

A “Wiener Dog” (2016) Solondz troba nous aliats, cas de la producció d’Amazon o un repartiment sòlid, amb gent com Julie Delpy, Ellen Burstyn, Danny de Vito o Greta Gerwig, musa “indie” del moment, que abandona els personatges acomodaticis de la seva filmografia recent per reencarnar a Dawn Wiener, la protagonista de “Welcome To The Dollhouse”. Reencarnació en un sentit ampli, no tan sols perquè al debut de Solondz la interpretava Heather Matarazzo, sinó perquè a l’inici de “Palindromes” trobàvem el funeral d’una Dawn Wiener que s’havia suicidat. Però el que seria il·lògic per algú altre per Solondz esdevè coherència, i ajuda a que “Wiener Dog” recuperi el pols dels seus diàlegs antològics, cas de la delirant història del “gos Mohammed” que una mare “pija” (Julie Delpy) improvisa al seu fill per justificar-li que el gos de la família (vertader protagonista del film) necessita ser esterilitzat. “Wiener Dog” és un retorn al Solondz original i punyent, fins i tot si pot fer patir als cinèfils que  compartim vida amb un gos.

certainwomen1

CERTAIN WOMEN 

Kelly Reichardt (Estats Units, 2016)

Si amb Todd Solonz tenia el retorn d’un director seguit, reconec que la filmografia de Kelly Reichardt era un misteri absolut per qui firma. I “Certain Women” és una deliciosa revelació. Amb un protagonisme geogràfic evident (l’extens i poc poblat estat de Montana), “Certain Women” són històries en clau femenina: Una advocada que pateix a un client desesperat i masclista, un matrimoni que vol construir una casa amb materials reminiscents del passat nadiu del territori i una ranxera que pren una classe de dret educatiu, i que s’enamora de la seva professora, una advocada (Kristen Stewart) que fa un viatge de 4 hores només per fer classe. Reichardt alterna els tres arguments amb pols excel·lent, sap posar pausa per mostrar la rutina d’uns paratges tan bells com solitaris i aconsegueix que els personatges expressin molt més amb el gest que el verb. I és d’aquesta manera que cristal·litza en la historia de la ranxera (magnífica Lily Gladstone) un enamorament sincer i extraordinàriament sensible, culminat per una extraordinària i alhora trista escena final a un parking entre la ranxera i la professora, una Kristen Stewart que és l’actriu amb el talent més infravalorat del cinema actual. Si no em creuen, vegin “Certain Women” i “Sils Maria” i parlem, quan i on vulguin.

closetmonster1

CLOSET MONSTER

Dirigida per Stephen Dunn (Canadà, 2015)

En el cas de “Closet Monster”, el debut del canadenc Stephen Dunn, varen ser el premi al Festival de Toronto de 2015 i una certa curiositat la que em va portar a aquesta història d’adolescència, dubtes sexuals i personals en un pacífic però avorrit suburbi canadenc. I sense negar-li certs mèrits, no acabo d’entendre l’admiració que va rebre. “Closet Monster” té uns moments cinematogràfics certament bells, especialment cap al final del film, escenifica les festes juvenils amb bon ull i envolta el film d’una banda sonora de mèrit, en base a sintetitzadors que destil·len una textura dels anys vuitanta que casa amb part del film. Però parlem d’envoltori, ja que el cos de la pel·lícula no deixa de ser una sèrie d’aproximacions a l’adolescència molt vistes o concessions a un sentimentalisme gratuït. A Dunn se li pot agrair buscar referents respectables, cas d’una actualització en clau postmoderna i local de John Hughes amb algun apunt de David Lynch, però el resultat final acaba esdevenint un combinat excessivament irregular.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s