Més enllà d’una exagerada polèmica racial, la nova versió del clàssic japonès no aporta cap lectura original

GHOST IN THE SHELL  (estrenada com a “El alma de la máquina”)

Dirigida per Rupert Sanders (2017)

La meva relació amb “Ghost In The Shell”, la pel·lícula de 1995 dirigida per Mamoru Oshii, basada en un còmic manga serialitzat uns anys abans, té les seves particularitats. El meu primer visionat fou en la versió re-editada el 2008, amb animacions digitalitzades i fragments de banda sonora enregistrats de nou, i que apareguè amb el nom de “Ghost In The Shell 2.0”, nom que pot portar a equívocs amb “Ghost In The Shell 2: Innocence”, la vertadera segona part de la saga, apareguda el 2004. Aquest “lífting” digital va irritar als fans irredempts, i una setmana abans d’afrontar l’esperada adaptació de Hollywood, vaig revisitar la versió de 1995, que certament guanya en quant a calidesa de colors. I una segona visita és també un encert narratiu, ja que una vegada se’n coneix el particular desenllaç, es para més atenció a diàlegs com els de la sergent Motoko i Batou, sobre si en realitat són lliures de deixar de ser robots per una corporació que es propietària dels seus cervells electrònics.

ghostintheshell3

En essència, la historia que es presentava aleshores era la del debat sobre el que és la vida i allò que és humà en un futur en el que la tecnologia robòtica ha deixat obsoleta la frontera entre home i robot. Tanmateix, discrepo en l’apreciació general dels seus valors filosòfics. No em sembla que aquell debat es presentés aleshores amb més profunditat del que ja s’havia fet a “Blade Runner”. Cal recordar que el còmic original de “Ghost In The Shell” comença a editar-se el 1989, tan sols set anys després de la icònica pel·lícula de Ridley Scott. Amb tot, el seu magnetisme es manté intacte al segon visionat, i això mostra que la pel·lícula de 1995 és encara un referent en el mon del cinema d’animació japonès i molt influent en el mon occidental, en gent com els germans Wachowski o fins i tot Steven Spielberg, el primer nom que va sonar quan la idea d’un remake es començava a plantejar.

I és ara, el 2017, que ens trobem amb allò que semblava inevitable, l’adaptació de Hollywood. Molts mesos abans d’estrenar-se ja va arribar contaminada per una polèmica molt present en el cinema nord-americà actual, la (suposada) tendència de posar estrelles blanques com la llet en papers on suposadament hi hauria d’haver un intèrpret asiàtic. Allò que als Estats Units se’n diu “whitewashing”, i que sorgeix d’una voluntat encomiable de trobar pel·lícules més diverses a nivell racial, però de vegades reivindicat fins a un cert paroxisme de correcció política, com el cas que ens ocupa. La millor explicació que puc donar és emplaçar-los a que vegin una foto de la Motoko de 1995, amb uns enormes ulls blaus, i la seva versió caracteritzada per Scarlett Johansson, i que treguin les seves conclusions.

ghostintheshellcomparacio.jpg

(Comparació extreta d’aquest article)

Però si volem trobar problemes a “Ghost In The Shell”, la versió actual dirigida per Rupert Sanders, en podem trobar. I molts, ja que la pel·lícula ens ho posa molt fàcil. Per contraposició, seria bo començar apuntant algun encert,  ja que en trobem un per omissió: El guió (co-signat per Ehren Kruger i Jamie Moss) omet bona part de la trama de la pel·lícula de 1995, possiblement per la dificultat de traslladar físicament les parts més etèries del conflicte que aleshores tenien Motoko i el fascinant “Mestre Titellaire”, aquí desaparegut. Una bona idea que no evita que el guió s’acabi ensorrant, ja que molt poca cosa es pot salvar de la resta de la pel·lícula. Potser el primer tiroteig, que enfronta al personatge d’Scarlett Johansson i el seu equip a unes geishes robotitzades i “hackejades” per assassinar. Potser també algun fragment de la banda sonora de Clint Mansell, que es troba a gust en aquest tipus d’universos. I prou.

El que feia complex l’univers de l’original de 1995 era que el context tecnològic dels personatges no es posava en qüestió, i d’aqui n’emergien les segones lectures més interessants, que gairebé relacionaven la feina dels robots amb l’esclavatge. Però al 2017 , de la ma d’una direcció rutinària, ja no tenim subtileses: A l’inici, un innecessari pròleg verbalitza en excés la creació del personatge de Johansson, i és en la recerca de la seva identitat primigènia que la pel·lícula, en el seus darrers 30-40 minuts es converteix en un exercici previsible de venjança massa ancorat en el cinema d’acció més tronat, en base a persecucions i combats que semblen més destinats al públic de “Fast and Furious” i subproductes similars que no als seguidors originals d’aquesta rara i fascinant saga. Res d’original, cap pensament o cap textura que puguin superar la fascinació visual que produí la pel·lícula de 1995.

Si mirem els currículums dels guionistes Kruger i Moss potser podem trobar l’explicació més clara: Kruger es va encarregar de fer la insípida adaptació del “Ringu” de Hideo Nakata al “Ring” de Gore Verbinski, però apart d’això ens trobem una multitud de pel·lícules oblidades d’acció i continuacions de “Scream” i “Transformers”. Amb aquest panorama, servidor no pot fer més que desitjar que el rumor que Warner vol fer un remake de “Akira” amb Justin Lin com a director sigui un malson.

ghostintheshell2

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s