Brad Pitt acapara l’atenció d’una denúncia antimilitarista feta amb poca traça

WAR MACHINE

Dirigida per David Michôd (Estats Units, 2017)

Disponible només a Netflix

Si fa uns dies els comentava que Tom Hardy havia realitzat un producte de lluïment però amb detallisme i  acabats de primer nivell, avui el resultat és un altre. Si han seguit la carrera de Brad Pitt sabran ha esdevingut productor de bona part dels seus darrers projectes com a actor, combinació amb resultats notables (“El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford” o “12 años de Esclavitud”), extraordinaris (“El Árbol de la Vida”) i d’altres més dubtosos, que no comentaré ja que molts no els he vist. El temps és or i no es qüestió de cagar-la a l’hora d’escollir visionats.

En primera instància, la combinació de Pitt amb el director australià David Michôd semblava un bon punt de partida per “War Machine”, però el resultat grinyola. Michôd va firmar amb “Animal Kingdom” (2010) un excel·lent debut, en el que tenia al bo i millor de la interpretació australiana (Ben Mendelsohn, Guy Pearce, Joel Edgerton o Jacki Weaver) per crear de màfies de carrer australianes amb aires de tragèdia grega que rememorava el millor Scorsese, aquell que s’embruta els pantalons. El 2014 firmava “The Rover”, una aproximació a la distòpia amb tocs de “road-movie” més atmosfèrica que no plena d’acció, un xic desmanegada per moments però intensa i molt eficient en el seu plantejament. Però a “War Machine” la dispersió que es podia intuir a “The Rover” acaba per envair tot un relat certament interessant, però que no lliga be.

WAR MACHINE

Basada en el llibre “The Operators”, “War Machine” ficcionalitza l’ascens i caiguda d’un general (Stanley McCrystal en realitat, Glen McMahon a la pel·lícula) destinat per Barack Obama a finalitzar la guerra d’Afganistán, amb resultats decebedors. Michôd sap distribuir el material de manera que el ritme tingui un mínim de vivacitat, i fa un bon us de la veu en off, corresponent al periodista, de nom real Michael Hastings però aquí reconvertit a Sean Cullen i encarnat pel sempre eficient Scoot Mcnairy, que sap introduir les complexitats dels nous formats de guerra contemporanis.

El problema que envaeix bona part del metratge és una constant indefinició de gènere que Michôd no acaba de controlar. “War Machine” busca equilibri entre paròdia i drama, però en cap dels dos àmbits aconsegueix reeixir. En el primer ens trobem amb unes interpretacions poc donades al matís: Brad Pitt posa el pilot automàtic de gestos i veu de “Malditos Bastardos”, quelcom que podia tenir sentit en l’extraordinària habilitat de Quentin Tarantino per fer pastitxos cinematogràfics tan excèntrics com extraordinaris, però que a “War Machine” esdevé un element de distracció i no s’integra a la dinàmica de la pel·lícula. Fins i tot el que resulta una excel·lent opció de càsting, l’aparició (breu) de Ben Kingsley com el president afganès Hamid Karzai (la semblança física és evident), s’embarranca: Kingsley sembla treure pols al seu particular personatge a “Iron Man 3” que no als millors papers de la seva carrera.

warmachine2

Quan “War Machine” tracta de posar-se més seriosa té un algun esboç de brillantor, cas de l’aparició fugaç de Tilda Swinton com a diputada alemanya que critica en públic una concepció de la guerra més destinada a inflar l’ego de McMahon que no a garantir la seguretat dels afganesos. Una seqüència tensa on fins i tot Pitt sembla canviar de registre. Però quan la pel·lícula s’endinsa en les batalles de la guerra, les seqüències de batalla semblen fetes amb deixadesa, quelcom que afecta de manera clara l’evident intenció anti-militarista de “War Machine”.

Per finalitzar, un detall prou revelador: Quan Mcmahon es destituït, la pel·lícula acaba amb l’arribada del seu successor, un nou general que té la mateixa cara de mala llet que emprava Mcmahon a l’inici. El seu successor l’interpreta una figura notable de Hollywood (comparteix passaport amb Michôd i no diré més), que fa un “cameo” amb missatge: Aquesta no és una denúncia de guerra del públic o premsa, és la denúncia de guerra del Hollywood més ordinari, i que necessita el rostre del seu actor preferit. La diferència és evident.

warmachine3.jpg

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s